Catalunya afronta un repte important: recuperar el temps perdut en energies renovables. Tot i que s’ha avançat respecte anys anteriors, les energies renovables només van representar el 21,6 % de la producció elèctrica catalana el 2024 (ICAEN, 2024), una xifra encara lluny de la mitjana estatal (56,8%) i insuficient per assolir els objectius de transició energètica. El territori necessita reduir la dependència de fonts externes i de l’energia nuclear, que encara aporta gairebé el 60 % de la producció energètica.

L’impuls de l’energia solar s’ha trobat amb dificultats i resistències, especialment des del sector agrari. Les entitats del camp alerten que la instal·lació de plaques fotovoltaiques sobre sòl agrícola pot comportar una pèrdua de producció alimentària, agreujant una dependència que ja és elevada: Catalunya només cobreix amb producció pròpia menys de la meitat del que consumeix. Aquest debat posa de manifest la necessitat d’un model energètic que no enfronti la transició energètica amb el futur del camp, sinó que els faci compatibles.

 

Catalunya necessita reduir la dependència energètica i avançar cap a un futur de renovables amb cohesió territorial.

Per donar resposta a aquesta situació, la Generalitat ha introduït modificacions en la llei d’emergència climàtica i ha definit uns criteris que busquen ordenar i equilibrar la implantació de noves instal·lacions. L’objectiu és clar: reduir l’impacte social i territorial dels projectes i, al mateix temps, promoure l’autoconsum i la generació distribuïda.

Alguns punts claus del nou model

  • Prioritzar instal·lacions de proximitat i de dimensió mitjana o petita.

  • Assegurar acord amb el territori abans d’iniciar un projecte.

  • Protegir terrenys agrícoles d’alt valor agrològic, permetent només solucions que combinin agricultura i fotovoltaica.

  • Impulsar la generació distribuïda, compensant zones urbanes que no cobreixin almenys el 50% del seu consum amb energia renovable.

Aquest marc obre la porta a noves oportunitats. Una de les més destacades és l’agrivoltaica, que permet aprofitar un mateix espai per generar aliments i energia, creant sinergies positives entre els dos sectors. També hi ha un gran potencial en l’impuls de l’autoconsum i les comunitats energètiques, que donen protagonisme als ciutadans i municipis, fomenten l’estalvi i reforcen la cohesió social. A més, la implantació d’instal·lacions solars, quan es fa de manera consensuada i respectuosa, pot dinamitzar l’economia local, generar llocs de treball i aportar ingressos addicionals al món rural.

En definitiva, el repte solar de Catalunya no és només una qüestió tècnica o normativa, sinó també social i territorial. El futur energètic del país dependrà de la capacitat d’articular un model que combini sostenibilitat, diàleg i innovació. Si aconseguim avançar en aquesta direcció, l’energia solar esdevindrà una oportunitat no només per reduir emissions i guanyar autosuficiència, sinó també per enfortir el teixit econòmic i preservar el nostre patrimoni agrícola.

A Solager creiem que aquest és el camí a seguir: convertir el sol en un motor de desenvolupament net, resilient i compartit per a tota la societat catalana.